Això teu és acceptació? O realment és resignació?
20-03-2019
T’ha passat mai que, davant un fet que no pots canviar - o almanco jutges que no pots canviar - decideixes adoptar una actitud d’acceptació però, malgrat això, no n’acabes d’estar-ne del tot satisfet o satisfeta amb la decisió?
Quina és l’emoció que sents amb aquesta actitud de suposada acceptació?
És un estat d’ànim de pau i serenor? O més aviat, sents frustració i impotència?
O potser sents ràbia cap a tu, o cap a alguna persona que creus que ha provocat aquest fet?
De vegades t’enganes a tu mateix o a tu mateixa i, quan penses que estàs acceptant la situació, realment el que et passa és que sents resignació o, per ventura, ressentiment.
Si davant un fet que ha succeït sents pau i serenor, t’estàs obrint davant l’acceptació real.
Si no, possiblement siguis presoner o presonera del ressentiment o la resignació.
Quan rebutges aquest fet i culpes o responsabilitzes a quelcom o a algú d’un fet que, de cap de les maneres, no té remei o no pots canviar, és quan sents ressentiment.
En aquest cas, el millor que pots fer per sortir d’aquest estat és deixar de resistir-te als fets, acceptar que hi ha coses que no es poden canviar i obrir-te a l’acceptació.
Però.... i la resignació?
Sents resignació quan rebutges un fet o una situació en la qual sí hi ha possibilitats de canvi, però possiblement les ignores o notes que no tens el coratge, l’empenta o els recursos per abordar-les.
Per sortir d’aquest estat de resignació i poder canviar la situació que no t’agrada necessites passar, primer, per l’entusiasme i la motivació, perquè aquestes seran les emocions que t’impulsaran a canviar allò que no t’agrada
I et preguntaràs. Com fer-ho? Com puc connectar amb aquesta motivació?
Només hi ha una manera: Convertint-te amb observador de tu mateix o tu mateixa, dels teus comportaments, identificant i transcendint les emocions i el dolor, empoderant-te amb el teu cos, prenen consciència de les creences que et limiten i, a partir d’aquí, responsabilitzar-te, canviar la manera de SER i FER les coses i passar a l’acció.
De fet, tot es resumeix en esbrinar en quin moment de la teva vida renunciares a la teva autenticitat per ser vist, reconegut o estimat pel teu sistema familiar.
Recorda que:
“En algun moment de la teva vida, per fugir del dolor o per cercar el plaer, renunciares a ser tu mateix o tu mateixa”
Aquest viatge no és una tasca que puguis fer tot sol o tota sola. Necessites deixar-te acompanyar, obrir la teva ànima a un professional, com per exemple un Coach o un Terapeuta, perquè t’acompanyi en la tasca de mirar el teu interior.
Perquè per constituir-te, per créixer com l’ésser meravellós que ets, necessites de l’altra.
Per favor, emmarca aquesta frase:
“Jo no puc ser, si no és a través de tu. Jo em constituesc a través de tu”.
I per acabar, deixa’m preguntar-te. Estàs duent la vida que vols? Com ho estàs vivint? Amb acceptació o resignació? Et deixes acompanyar?
Pere Berga
Coach Ontològic i Sistèmic
